21 de octubre de 2023

No volveremos a vagar

Así es, no volveremos a vagar
Tan tarde en la noche,
Aunque el corazón siga amando
Y la luna conserve el mismo brillo.
Pues la espada gasta su vaina,
Y el alma desgasta el pecho,
Y el corazón debe detenerse a respirar,
Y aún el amor debe descansar.
Aunque la noche fue hecha para amar,
Y demasiado pronto vuelven los días,
Aún así no volveremos a vagar
A la luz de la luna.

Lord Byron

11 de febrero de 2023

La casa

Quan hi entro, tot és estrany. Com si tot fos nou, però en realitat és tan vell com sempre. Si les ànimes existeixen, no sé si la teva encara és aquí. No et sé notar. Però et veig. I és ben bé com si et sentís. Ai fill, amb mal d’esquena però bé, gràcies a Déu, has dit. Aquest mal d’esquena em mortifica. I has fet aquell gest d’arrufar el nas i t’havies aixecat del sofà amb esforç però has tornat a seure avall.

No sé ben bé per què he vingut. O potser sí. Crec que he vingut a objectivar-te. A transmutar-te en un objecte. Perquè és en allò físic que et sé trobar i et sé veure i et sé sentir. Crec que et prendré. En gran o petit. Però sí, necessito endur-te’m a casa. I ara no sé... si ets la tasseta, o el plateret o aquella nevera, o aquest marc preciós o aquest llimoner florit.

En aquesta casa immensa hi fa fred. Les parets potser sí que sembla que han descolorit. I surten papers. I fotografies. I aquelles cartes de l’avi dels anys cinquanta. Quina joia. Quin bàsquet. Quins viatges, el puta. Quin saber fer. I tu, amb aquella autoritat, aquell posat gracekellinià, aquella mirada escrutadora.

Et duré allà dalt, a la caseta de la muntanya. Aquella que tant vas celebrar. Estic tan contenta, fill. Em fa tan contenta. I tanques els ulls com d’emoció i d’imaginar-te en aquella vall on la vida és potser una mica més lleugera, més infantil, més lluny de la desesperació. Ho farem així. Ets això. Ets un faristol de fusta, rònega, ja despintada. Et posarem aquí. I ho aguantaràs tot.

Ernest Cauhé