Els arbres sempre m'han semblat els predicadors més persuasius. Els venero quan viuen als pobles i en família, i quan ho fan als boscos i forests. Però els venero escara més quan es troben aïllats. Són solitaris. No pas ermitans que s'han aïllat a causa d'alguna debilitat, sinó homes grans i solitaris, com ara Beethoven i Nietzsche. A les seves capçades murmura el món, les seves arrels reposen en l'infinit, però no s'hi perden, sinó que amb tota la força de la seva existència pretenen només una cosa: complir la pròpia llei, la llei que resideix amagada al seu interior, desenvolupar la forma pròpia, representar-se a si mateixos. No hi ha res que sigui més sagrat, res que sigui més exemplar, que un arbre bonic i fort.
Quan es tala un arbre i la seva ferida mortal queda a la vista de tothom, a la secció del seu tronc i de la seva làpida pot llegir-se'n tota la història: els anells i les deformacions reflecteixen amb fidelitat tota la lluita, tot el dolor, totes les malalties, tota la felicitat i la prosperitat, els anys de misèria i els d'abundància, les agressions superades i les tempestes resistides. I qualsevol camperol jove sap que la fusta més forta i vella és la que té els anells més junts, i que a la part alta de les muntanyes, voltats de perills constants, és on creixen els troncs més forts, singulars i indestructibles.
Els arbres són santuaris. Els qui saben parlar-hi i escoltar-los coneixen la veritat. No prediquen ni doctrines ni fórmules; prediquen, sense aturar-se en els detalls, la llei primitiva de la vida.
Un arbre diu: dintre meu s'amaga una llavor, una guspira, un pensament, sóc vida de la vida eterna. Únics són la prova i l'intent que la Mare eterna ha gosat fer en mi, úniques són també la meva forma i les vetes que tinc a la pell, únic el més petit del feixos de fulles de la corça. La meva missió és donar forma i mostrar el que és etern a través de les meves marques particulars.
Un arbre diu: la meva força és la meva confiança. No en sé res, ni dels meus pares, ni dels milers de fills que neixen cada any i que provenen de mi. Visc el misteri de les meves llavors fins al final, no tinc cap altra preocupació. Jo confio que Déu és dins meu. Confio que la meva missió és sagrada. I visc d'aquesta confiança.
Quan estem tristos i no podem suportar la vida, un arbre pot dir-nos: Atura't! Mira'm! La vida no és fàcil, la vida no és difícil. Això són pensaments infantils; deixa que Déu parli dins teu i veuràs com de seguida callen. Tenen por perquè el teu camí t'aparta de la mare i de la pàtria, però, en canvi, cada passa i cada dia t'acosten més a la mare. La pàtria no és ni aquí ni allà. La pàtria, o la dus a dins, o no és enlloc.
L'ànsia de vagabundejar m'accelera el cor quan sento la remor dels arbres en l'aire del capvespre. Si s'escolta prou estona i amb prou atenció, es comprenen també l'essència i el sentit d'aquesta ànsia de vagabundejar. No es tracta, tal com sembla, de fugir del dolor. És nostàlgia de la pàtria, del record de la mare, de les noves semblances de la vida. Condueix a casa. Tots els camins hi condueixen, cada passa és un naixement, cada passa és una mort, cada sepulcre és una mare.
Això és el que murmuren els arbres al capvespre, quan els nostres pensaments infantils ens fan por. Els arbres tenen pensaments vastos, prolixos i serens, de la mateixa manera que tenen una vida més llarga que nosaltres. Mentre no els escoltem són més savis que nosaltres. Ara, un cop hem après a escoltar-los, la brevetat, la rapidesa i la precipitació infantil del nostres pensaments adquireixen una alegria incomparable. Qui aprèn a escoltar els arbres mai més no vol ser-ne un. No vol ser res més que el que és. Vet aquí la pàtria. Vet aquí la felicitat.
El caminant / Hermann Hesse
